En l’últim seminari que vaig anar d’en Guy Auloos, terapeuta familiar canadenc, em va entusiasmar la idea que va compartir amb els assistents: en el món existeixen les grans normes i les petites normes. I afegia: permet que el teu fill “guanyi” en les petites normes ja que en lo demés guanyen els pares, i va matissar, fins l’adolescència clar!

Aquestes petites normes són importants perquè són negociables i permeten al nen guanyar. A mesura que el nen surt victoriós en les petites normes, cap els 8-9 anys va desenvolupant l’autoseguretat i la confiança en sí mateix, afavorint una adolescència de menys risc.

Explicava que les petites normes estan relacionades amb les adquisicions mentre que les grans normes, amb els valors i la visió del món de la família.

Un exemple de petita norma ens deia: menjar xocolata abans de dinar, no cada dia però si deixar que el nen guanyi el dissabte. I un exemple de gran norma: no picar, no insultar,… Aquesta és innegociable.

El meu fill de 3 anys i mig negocia amb tot allò que és del seu interès. Li encanta negociar sobre si jugar una estona més abans d’anar a la dutxa, si fer dutxa o bany, si mirar un capítol més dels dibuixos preferits…

SITUACIONS QUE A CASA ENS FUNCIONEN:

Permet que “venci” en alguna situació quotidiana concreta, sobretot aquella que us porta al conflicte: allargar l’estona de joc, triar dutxa o bany, menjar un tros de xocolata,… I acorda amb ell quant temps més o quina quantitat. Per exemple 5 minuts més, i li dius: quan acabi de fer la trucada, el temps de posar l’olla al foc i posar-hi la verdura,… I compleix-ho! Els nens són grans detectors de la mentida.

BENEFICIS:

  1. T’estalvies enfrontaments, que a la llarga només porten malestar, frustració, incomprensió i desesperació a totes les parts, nens i adults. Segur que et ve de 5 minuts més que acabi de jugar o prefereixi la dutxa al bany?

  2. El nen aprèn que les petites normes són flexibles. Viu en primera persona que la vida és flexible i canviant i que cal trobar maneres d’adaptar-nos-hi des del saber arribar a acords i no des de la imposició.

  3. Evita caure en el parany de “el fill no mana, què s’ha pensat!”: res més lluny de la realitat, el nen/a busca petites victòries que li donen un cert control sobre la seva vida, fet que el fa sentir més responsable, segur de sí mateix i autònom.

Ja ho saps! No es tracta de delegar la responsabilitat d’educar en els nostres fills però sí implicar-los en el procés, encara que sigui “vencent” en alguna petita norma!

Àngels Martí