13 Mar L’art de relacionar-nos
Les relacions entre pares i fills, entre la parella, entre companys de feina,… són una realitat quotidiana plena de reptes. Els pares, i els adults, tenim la oportunitat de transmetre als nostres fills i nens, recursos i eines que els ajudaran a desenvolupar-se com a persones responsables i felices. Tal i com escriu Pedro Núñez Morgades, en el projecte “Educa, no pegues”, els experts en educació proposen el diàleg, l’escolta activa, la tolerància i l’empatia com eines implícites en el procés d’educar i en les relacions personals en el seu conjunt. Aquestes eines prenen importància en els moments més difícils, els de conflicte.
Sovint trobem a la consulta situacions de conflicte o malentesos que provoquen malestar, desunió i crispació entre les persones implicades. Us heu fixat quan la vostra parella o un fill, després d’una jornada intensa, els preguntem què tal el dia i contesten amb un simple: “bé”. Volem saber més, alguns tendeixen a insistir i acaben provocant una discussió. Aquest desenllaç es podria haver evitat tenint en compte que el silenci de l’altre pot significar moltes coses com per exemple: “ara estic cansat per parlar, potser demà em sentiré amb més ànim”, o bé “he tingut un dia molt difícil a l’ institut, m’he barallat amb els amics i ara em sento irritable”. Us proposo reflexionar sobre el diàleg i els aspectes per el que es veu influït tot procés comunicatiu. Paul Watzlawick, en la Teoria de la Comunicació Humana junt amb els seus col·laboradors (1967), explica que hi ha 5 axiomes de la comunicació i que determinen el tipus d’interacció que tindrem:
1. És impossible no comunicar: el silenci també és comunicació.
2. Tota comunicació té un nivell de contingut (missatge) i un nivell de relació (ambient que envolta el missatge i relació entre els que parlen), de manera que en funció de la relació interpretaré el contingut. Ex: un pare li diu a un fill: “com tornis a tirar les joguines al terra, et penjo” s’interpreta un càstig metafòric, mentre que si un estrany diu això a un nen, es pot interpretar com una agressió real.
3. La naturalesa d’una relació depèn de com s’ordeni la seqüència dels actes comunicatius. Ex: “parlo fort perquè crides” / ”crido perquè parles fort”. La dona diu que el seu to de veu és una defensa contra els crits constants del seu home mentre que aquest dirà que crida degut a que la seva dona no controla el to de veu.
4. La comunicació humana és verbal (el què dic amb paraules) i no verbal (el què dic amb el to de veu, amb la postura, amb els gestos…).
5. La interacció en la comunicació és simètrica (al mateix nivell) o complementària.
Àngels Martí
No Comments