En l’últim seminari al qual vaig assistir, d’en Guy Auloos, un terapeuta familiar canadenc, em va entusiasmar la idea que va compartir amb els assistents: En el món existeixen les grans normes i les petites normes.. I afegia: permet que el teu fill “guanyi” en les petites normes ja que en lo demés guanyen els pares, i va matissar, fins l’adolescència clar!
Aquestes Les petites normes són importants perquè són negociables i permeten al nen guanyar. Mentre el El nen surt victoriós en les petites normes., cap al 8-9 anys va desenvolupant l'autoseguretat i la confiança en un mateix, afavorint una adolescència de menys risc.
Explicava que les petites normes estan relacionades amb les adquisicions, mentre que les grans normes, amb els valors i la visió del món de la família.
Un exemple de petita norma ens deia: menjar xocolata abans de dinar, no cada dia però sí deixar que el nen guanyi el dissabte. I un exemple de gran norma: no picar, no insultar… Aquesta és innegociable.
El meu fill de 3 anys i mig negocia amb tot allò que és del seu interès. Li encanta negociar sobre si jugar una estona més abans d'anar a la dutxa, si fer dutxa o bany, si mirar un capítol més dels dibuixos preferits...
SITUACIONS QUE A CASA ENS FUNCIONEN:
Permet que “perdi” en alguna situació quotidiana concreta, sobretot aquella que ens porta al conflicteallargar l'estona de joc, triar dutxa o bany, menjar un tros de xocolata,... I acordes amb ell quant de temps més o quina quantitat. Per exemple 5 minuts més, i li dius: quan acabi de fer la trucada, el temps de posar l'olla al foc i posar-hi la verdura,... I compleixes-ho! Els nens són grans detectors de la mentida.
BENEFICIS:
T'estalvies enfrontaments, que a la llarga només porten malestar, frustració, incomprensió i desesperació a totes les parts, nens i adults. Segur que et va bé esperar 5 minuts més que acabi de jugar o prefereixes la dutxa al bany?
El nen apren que les petites normes són flexibles. Viu en primera persona que la vida és flexible i canviant i que cal trobar maneres d'adaptar-nos-hi des del saber arribar a acords i no des de la imposició.
Evita caure en el parany de “el fill no mana, què s'ha pensat!”: res més lluny de la realitat, El nen/a busca petites victòries que li donen un control cert sobre la seva vida, fet que lo fa sentir més responsable, segur de si mateix i autònom.
Ja ho saps! No es tracta de delegar la responsabilitat d'educar els nostres fills, sinó d'implicar-los en el procés, encara que això impliqui “cedir” en alguna petita norma!
Àngels Martí
