A casa, els dimecres a la tarda són especials. Ens retrobem en Jan, el meu fill de 4 anys, i la mare de la criatura, una servidora, per passar una estona entretinguda. El nostre objectiu? Gaudir plegats d’allò que ens vingui de gust fer.

Ahir, un dimecres qualsevol, de pluja i d’hivern, ens vam acomodar al sofà, amb la manteta, disposats a veure’ns un got de llet “calentona” i compartir alguna confidència. Se’m va acudir demanar-li a en Jan si havia parlat amb algú nou a l’escola (acabava de veure un vídeo sobre com preguntar als teus fills per aconseguir una comunicació fluïda). La reacció d’en Jan va ser de gran aprenentage!

  • Què vols dir mama?
  • Ah, que si has parlat amb algú que no hi parlis normalment!

En Jan em va mirar extranyat i em va dir:

  • Doncs no mama, no ha vingut ningú nou a l’escola… (amb to de “quina ximpleria dius!”).

Després de quedar abduït amb la televisió, em vaig disposar a connectar-lo de nou a la relació i al moment present, a l’aquí i a l’ara. Les pessigolles no fallen, i quan ell es va recolzar en el meu pit vaig captar la senyal de que ja podíem canviar d’activitat.

Vam escollir el foam que s’enganxa a unes cartolines, una mena de mini boletes empapades d’una goma d’enganxar, que no deixa de ser quelcom fastigosament divertit, així vam anomenar l’activitat!

I quan ja eren les 19h tocades vaig proposar-li la dutxa. I just en aquell precís moment, el nen amoròs, creatiu i atent, va deixar pas a un cavaller amb llança i crits de guerra. La seva llança era el meu mòbil i els crits de guerra eren NOOOO rotunds… Així que, recordant el Dr. Siegel i el seu cicle de la connexió, vaig ajupir-me al seu nivell, vaig tocar-lo suament, vaig consolar-lo i vaig validar la seva emoció (entenc que estiguis així, ens ho estàvem passant tant bé, el cap de setmana hi tornarem).

L’atzar, la bona sort o un dit més entrenat del que jo havia imaginat, va fer que en Jan posés la música del mòbil i, en un tres i no res, els dos estàvem ballant al mig de la cuina la cançò d’en Doraemon i després la de “Cuando me siento bien” de Efecto pasillo https://youtu.be/hvaqFn5dvhU (us deixo l’enllaç per si la voleu escoltar). Va ser màgic, especialment per la connexió que vam tenir en aquells instants. La música, els riures i la complicitat van guiar el camí cap a la dutxa, dels millors camins que hem viscut últimament.

Àngels Martí