Fa uns dies va venir a la consulta una noia amb malestar emocional. Deia sentir-se trista, buida i a vegades, angoixada, sobretot quan estava a la feina. Per un instant, les seves paraules em van fer connectar en un moment en el que professionalment em vaig trobar fa uns anys i l’empatia va dinamitzar la resta de la sessió.

Em dedicava a la psicologia en l’àmbit sociosanitari i ho vaig començar a combinar amb la pràctica privada ( 3 ó 4 hores a la setmana), que em representava un gran repte. Els primers anys van resultar plaents, engrescadors i plens d’aprenentatges significatius que em permetien avançar en el meu fer diari. L’últim any vaig començar a experimentar les emocions i estats d’ànims que la noia m’explicava l’altre dia. Buscava la manera d’afrontar-ho i la solució que buscava era poc constructiva, o em carregava la culpa a mi o als altres(context laboral). En el sentit que em deia a mi mateixa, “no saps apreciar la gran comoditat que la feina et dóna, mira que no adonar-te’n de la sort que tens, aquesta feina la voldria tothom, tens estabilitat econòmica, un bon horari… I seguia sentint-me desmotivada. O bé, la culpa la tenia el context laboral, “no donen valor al què fem, només pensen en estalviar, no escolten…”. I la desmotivació seguia creixent!

El moment decisiu va ser després d’un accident de trànsit, quan al tenir la suficient distància emocional, vaig prendre consciència que el que realment volia fer amb la meva vida era dedicar-me a la pràctica privada, atenent nens, adults i famílies. I quin vertigen!!! Encara ho recordo! M’espantava la idea de fer-me autònom, assumir riscos, buscar la feina… Si, però a on! I com que tots sabem que després de la tempesta sempre arriba la calma, amb el suport de grans persones a les que aprecio, i sortint de la zona de confort assumint el risc que una vida plena té, vaig liderar el meu canvi laboral fent que cada dia fos únic, engrescador i vital.

Gràcies per la sessió! Em va permetre recordar la importància de viure la vida que vols, la que realment vols. T’ho has preguntat alguna vegada?

Angels Martí